Què és l’art per a mi?

/
124 views
El árbol de la vida, Gustav Klimt (Font: ArtAC)

Lucia Canal Dueñas, alumna de 3r d’ESO, ens ofereix una miscel·lània al voltant del concepte «art» i tot el que implica: la bellesa, els artistes, la recepció… Sens dubte, un tema molt extens subjecte a múltiples reflexions.

Arte es todo lo que los hombres llaman arte”, ja ho va dir Dino Formaggio. Basant-me en aquesta reflexió crec que l’art no és res i ho és tot alhora; per tant, l’ésser humà n’és i en crea. Potser els diners mouen el món, però l’art el manté viu.

I ara, per desgràcia o no, ho sabem més que mai. Amb la COVID-19 hem passat molts mesos a casa tancats, desconnectats totalment de la natura i de l’exterior tot i estar informats per mitjà de les xarxes socials i les notícies. No obstant això, hem tingut l’oportunitat de connectar més que mai amb nosaltres mateixos i amb l’art. La música, les pel·lícules, les sèries, el menjar… ens han acompanyat i ens han donat el suport que necessitàvem. Però hi ha hagut un element en especial que ens ha envoltat i ha regnat durant aquest període del qual parlem: el silenci. El silenci és un art

Tornem a la pregunta inicial, què és l’art? Dino Formaggio la va respondre fa molt temps enrere i jo també tinc la meva resposta més o menys enllestida. Penso que l’art és tot allò que ens fa sentir. Per tant, crec que el silenci és art, però poca gent el concep com a tal. En general, quan parlem d’art, pensem en quadres i poesies que no entenem, escultures antigues i famoses, però mai en el silenci.

Un diccionari definiria el silenci com a absència de so. Jo no hi estic d’acord, potser m’equivoco, però crec que és un soroll tan fort que ensordeix i deixa espai lliure a la veritat, la creativitat, els pensaments i les emocions.

Tornant al dubte del principi, però posant-hi un nou enfocament, què ens porta a crear art? Res. L’art és com la matèria, no es crea ni es destrueix, només canvia. El cel ja existia abans que Vincent Van Gogh el pintés, la guerra abans del quadre de Pablo Picasso, la dona que va pintar Leonardo Da Vinci va néixer molt abans que ell la dibuixés, la gent es feia petons i estimava abans que Gustav Klimt ho plasmés, existien camins abans d’Antonio Machado i que el futur és inevitable, tothom ho sabia abans de Blade Runner.

Encara que tot això ja existia abans que aquestes persones ho plasmessin d’una manera o altra, van ser capaces de representar allò que tots coneixíem de la vida quotidiana d’una forma única i especial, amb bellesa, sinceritat i originalitat, fent que arribéssim més enllà de tot allò que ens envolta, si més no per un instant i, provocant sensacions conegudes, traient una altra vegada moments que vam viure temps enrere. I també van reflectir aquelles coses que ens eren totalment desconegudes, creant records que mai havíem viscut, però que ara formarien part de nosaltres per sempre.

No tinc cap preferència ni preferits pel que fa a l’art. Canvio de cançó preferida dos cops per setmana; en canvi, amb les pel·lícules, mai n’he tingut cap de preferida; simplement m’agrada o no. Tot i això, he fet un esforç i he escollit una pintura que mai he sabut percebre com n’és, de bonica, fins ara.

Omplir un full totalment blanc amb només colors… colors que, al cap i a la fi, no són res més que pigments junts. Crear alguna imatge a partir d’aquests insignificants pigments i fer que tingui sentit em guanya el cor, no ho puc evitar.

Ara sí, he escollit el quadre Nighthawks d’Edward Hopper de l’any 1942, que traduïda directament al català significaria falcons de la nit, però habitualment la trobem traduïda amb el nom de Noctàmbuls.

Nighthawks d’Edward Hopper (Font: Wikipedia.org)

Edward Hopper és un artista nord-americà que a part de l’obra que he escollit té desenes de pintures que m’agraden pel mateix motiu que m’agrada Nighthawks. Aquestes mostren la vida quotidiana amb naturalitat, sense buscar recursos surrealistes ni amb la intenció de plasmar un missatge clar, sinó que representen només allò que es veu. Aquest fet deixa a l’espectador una lliure elecció de sentiments, creant, així, una col·lecció de centenars d’històries possibles per a cada quadre pintat al llarg de la seva vida. 

Nighthawks és un quadre que no em canso de mirar, principalment, per curiositat. És que Edward Hopper era una nit al carrer i va decidir pintar aquesta escena? Realment va existir aquest lloc i ell era allà? O és que només se’l va imaginar? M’encantaria poder preguntar-li-ho, però, per una altra part, la idea no saber-ho em tempta. El fet de poder imaginar una història darrere de cadascuna de les persones que hi ha en aquell “dinner” em sembla molt millor que limitar-me a conèixer la realitat.

Tal com he dit anteriorment, aquest quadre m’agrada molt; és tot allò que busco en l’art, la infinitat de punts de vista, de detalls, la representació exacta d’una situació sense la necessitat de realisme. Vull dir que és la matinada d’un divendres o un dissabte, quatre persones, quatre històries, un “dinner”, un moment, una època, una generació… és com llegir un llibre delimitat per quatre marges. 

I, sens dubte, la simple idea de poder acariciar i poder notar el relleu de la pintura que fa dècades que és allà tot impregnant una tela seria com un somni.

Per sort, Edward Hopper va tenir èxit. Els seus quadres formen part de museus  i exposicions importants pel fet que a la gent li agradaven, i es va convertir ràpidament en una referència per als artistes realistes que pintaven escenes nord-americanes.

Però això no és sempre així, hi ha milers d’artistes que ningú ha conegut mai i potser podrien haver aportat molt a la història de l’art. O van ser coneguts massa tard. Vincent Van Gogh n’és un clar exemple. Descendent d’una família pobra i humil, va passar tota la seva vida amb tractaments psiquiàtrics i amb una forta depressió que podria haver-li provocat el seu suposat suïcidi.

La nit estelada, Vincent van Gogh (Font: Wikimedia.org)

Aquest artista, al llarg de la seva vida va vendre un o dos quadres i per un preu molt baix. És per això que tinc la creença que l’art hauria de ser gratuït. Vull dir, entenc que els artistes han de treure diners del seu esforç, però la idea que un quadre, una escultura o un plat de menjar pugui arribar a costar milers d’euros em sembla absurd i s’hi hauria de posar fi i deixar de normalitzar aquest tipus de disbarats.

Així que em pregunto: com hauria estat la seva vida de diferent en unes altres circumstàncies? Què hauria passat si hagués nascut en una família rica? Potser hauria acabat igual, però estic quasi segura que no hauria pintat cap de les obres que va pintar perquè la vida l’hauria dut per un camí completament diferent. 

En canvi, si hagués nascut uns anys més tard crec que hauria estat molt més reconegut pel seu estil, però penso que tampoc hauria creat cap de les obres que avui en dia tenim als museus i que són conegudes arreu del món.

Totes aquestes incògnites em porten a una encara més difícil de resoldre: què és la bellesa? Sincerament, crec que no existeix i que al cap i la fi no és res més que una sèrie de condicions que ha de complir alguna creació en un moment determinat de la història.

Amb els anys aquest concepte ha anat agafant forma fins a convertir-se en una idea totalment abstracta i difícil de definir tenint en compte la diversitat d’opinions i punts de vista que existeixen quan parlem de la bellesa. Llavors, la meva percepció de la bellesa és aquesta: no existeix. 

Quan parlem de sentiments o de tot allò relacionat amb l’art, res existeix, només un grup de lletres per definir i representar una idea tan extensa i il·limitada que ningú realment entén. Vull dir, la bellesa té presència però no podem dir on ni quan amb certesa. Crec que d’alguna forma es podria entendre com un sinònim d’art, perquè si observem la idea que tenim de les dues paraules no són tan diferents, almenys des del meu punt de vista.

Entenem per art creacions que representen alguna cosa fent-nos sentir un missatge comú o propi i per bellesa un element característic de l’art. No obstant això, l’art no ha de ser tenir bellesa per ser-ho, l’art és art i quan ho és, és bell. No parlo de la idea de bellesa que tothom coneixem; els paisatges naturals, el realisme, la simetria, la perfecció, només són opcionals per crear art. Vull dir, totes les obres d’art tenen bellesa encara que no ho pretenguin. Potser la intenció dels artistes de voler transmetre alguna cosa més o menys concreta amb allò que creen és el que produeix la bellesa en una obra i, en una part és així, però crec que és la singularitat. Una cançó, una pel·lícula, un quadre, una escultura són únics, se’n poden crear còpies, és clar, però no compten. Han estat creats en un moment i un lloc específics i mai es podran repetir sense ser una ofensa vers la seva bellesa.

Pel que fa a un paisatge o a qualsevol element de la natura, també posseeixen una innegable bellesa. Per exemple, una posta de sol. N’hi ha tots els dies de l’any menys als pols nord i sud, però cada vegada que això passa és un moment irrepetible i únic. Això és el que entenc jo per bellesa, per tant, bellesa i art van units des del meu punt de vista.

Però, qui és capaç de poder crear l’art? Qui, realment, té talent i qui ho decideix? En resum, qui és un artista?

Un artista és una persona o la natura sense cap excepció. Si parlem de la natura, ha creat tot allò que existia abans de la humanitat i encara ho continua creant; tot allò que fa, ho fa a la perfecció o gairebé. Crea animals amb organismes funcionals, cicles eterns de l’aigua i fins i tot virus.

Quan parlem de les persones és molt més complicat. Tinc la teoria que tots som artistes més o menys bons i que hem de descobrir al llarg de la nostra vida en què ho som. Perquè no tot l’art es troba als museus. Operar algú és un art. Netejar, decorar, escoltar i entendre són alguns dels arts dels quals mai es parla a la televisió, segons la meva opinió, és clar.

Però si s’hagués de fer una definició general crec que un o una artista és una persona capaç d’ensenyar-nos el món des dels seus ulls.

Finalment, què és l’art? No ho sé, no he passat quatre anys de la meva vida estudiant-ho ni tinc la intenció de fer-ho, tot i així tinc la sensació que ni els crítics amateurs ho saben realment. Podríem dir que l’art és un secret o, millor dit, un rumor; un dia va aparèixer i a partir d’aquell moment tots hem sentit algunes coses i ens n’hem format la nostra opinió.

Però el títol d’aquest article d’opinió és «què és l’art per a mi?». Així que aquí teniu la meva resposta.

Al llarg d’aquest escrit he fet diferents reflexions que m’han servit per arribar a una reflexió final, fent així una barreja que m’ha portat allà on volia, tal com es fa amb els colors.

Per a mi, l’art és l’oxigen, el necessito i no el veig, sempre és allà, envoltant-me, en soc conscient només a vegades; crec no en soc l’única. Suposo que puc viure sense ell. Òbviament no és l’oxigen de la meva vida -això és massa exagerat-, però és la sal, l’oli, les olives… té moltes formes i aspectes, però dona sabor i millora la vidaL’art és tot allò que em fa sentir, és la història del món representada amb paraules o sense, amb una o diferents imatges. En part, l’art són trossos d’un mirall que anem recollint al llarg de la nostra vida juntament amb les vivències, formant, finalment, un mirall que ens mostra el nostre reflex i la nostra història, qui hem estat i gràcies a què.

Redactor Junior

El més recent

Sobre la comunidad LGBT

En honor a nuestra querida comunidad hemos decidido hacer un artículo dando nuestra opinión i informar